Després dels ludi circenses i els ludi gladiatorii, el teatre (ludi scaenici) era l’altra diversió dels romans. Realment el teatre no deixava de ser un joc on es barrejaven la música, la dansa i l’expressió de les situacions mitjançant gestos i moviments; d’aquí el nom de pantomimes i mims (de fet eren els únics espectacles on estava permès que actuessin les dones, que contribuïen sense pudor a l’obscenitat dels espectacles, i que estaven en molts casos equiparades a les prostitutes). Es tocaven tots els temes (comèdies i tragèdies), però els preferits pel públic van ser sobretot els eròtics.
Els jocs s’oferien com a part d’un festival, i durant la República van tenir gran difusió, però durant l’Imperi comencen a canviar, i ja no són de caire tant clàssic, dramàtic, pompós i solemne, sinó una pantomima on la trama s’estenia pel gest i la dansa i no per la paraula, formant-se a partir d’aleshores la tradició del caricato.
En el cas de Tarraco, abans de l’inici dels jocs es feien unes processons que començaven al Fòrum i acabaven en el Teatre, lloc en el qual es reunia la població i es celebraven els espectacles escènics (ludi scaenici), danses i representacions teatrals que acostumaven a acompanyar les principals cerimònies religioses.
Cal assenyalar que cada any, els nous edils i duumvirs tenien l’obligació, per separat, de pagar tres i quatre dies, respectivament, de celebracions d’aquesta mena, complementades o substituïdes per lluites de gladiadors i curses de carros.
És important assenyalar que en el moment en que el cristianisme es converteix en religió oficial de l’imperi un dels primers espectacles que quedaran suprimits i prohibits seràn els ludi scaenici, sobretot pel fet de que hi participaven dones i la visió que se’n tenia d’aquestes.
