L’amfiteatre de Tarraco va ser l’últim edifici d’oci construït a la ciutat, al segle II, i estava molt relacionat, al igual que el circ, amb el Culte Imperial i el Concilium Provinciae. Cal destacar que la construcció d’aquest edifici fou finançada pel flamen de la província, el principal càrrec sacerdotal del culte a l’emperador. A principis del s. III, durant l’imperi d’Heliogàbal, es dugueren a terme una sèrie de reformes a l’amfiteatre.
Es tracta d’un edifici el·líptic aixecat en un espai que prèviament havia estat una àrea funerària. Es va erigir al costat del mar, i aprofitant la vessant del turó de la ciutat per retallar, en part, les grades a la roca; la resta de la graderia de l’edifici es va edificar sobre voltes d’opus caementicum (formigó) i d’opus quadratum (carreus de pedra).
Tenia una capacitat aproximada per a uns 14.000 espectadors, que es distribuïen segons un rigorós ordre social: els ciutadans més il·lustres s’asseien a les grades inferiors (imma cauea), la resta de la graderia (media i summa cauea) era ocupada per la resta de la població, de més a menys importància social, estrangers, i finalment els esclaus. A la façana de mar, al centre de la graderia, es pot observar la gran tribuna on hi seia la presidència dels jocs, que podien ser els magistrats, el governador provincial o el flamen.
Entre l’arena i la cauea es trobava el mur perimetral de protecció o podium, i els dos grans accessos a l’arena: la Porta Triumphalis, que permetia l’entrada solemne dels gladiadors, i la Porta Libitinaria, que donava la sortida als caiguts en el combat.
Al centre de l’arena encara avui dia es pot veure clarament les fosses, on s’hi guardaven les feres i on s’hi esperaven els gladiadors i condemnats a mort abans de sortir a escena. Aquestes fosses no estaven habilitades per a les representacions de batalles navals (naumachia), però si que hi havien muntacàrregues que, en base a un sistema de politges i contrapesos accionats per torns, elevaven les gàbies de les feres, els gladiadors i tots els elements escenogràfics utilitzats durant l’espectacle. En aquestes fosses també s’ha localitzat un espai de culte: a l’extrem nord de la fossa transversal es va descobrir una capella (sacellum) amb una pintura al fresc dedicada a la deessa Nèmesi, protectora dels gladiadors.
Al centre de l’arena, ocupant part d’aquestes fosses trobem dos edificis superposats que no formaven part de l’antic edifici romà: una basílica visigoda del s. VI dedicada a Sant Fructuós (de color lila al plànol) i una esglèsia romànica del s. XII dedicada a la Mare de Déu del Miracle, a sobre de l’anterior (de color groc al plànol).
Vistes de Església de la Mare de Déu del Miracle i de l’Amfiteatre al 1890
Al centre de l’arena, ocupant part d’aquestes fosses trobem dos edificis superposats que no formaven part de l’antic edifici romà: una basílica visigoda del s. VI dedicada a Sant Fructuós (de color lila al plànol) i una esglèsia romànica del s. XII dedicada a la Mare de Déu del Miracle, a sobre de l’anterior (de color groc al plànol).
