Aquesta deesa va inventar la flauta, la trompeta, els objectes de terrisseria, l’arada, el rasclet, el jou dels bous, la cadira de muntar, el carro i el vaixell. Va ser la primera a ensenyar la ciència dels números i el que es coneixia com les arts femenines, com cuinar, teixir i filar. És la deessa dels combats i dels consells, de les arts i les tècniques. Per això va entrar a formar part de la Tríada Capitolina com una de les grans divinitats de l’Estat i es va convertir en la protectora per excel·lència de les ciutats.Els seus simbols són l’òliba, la cuirassa o l’escut amb el cap de Medusa, la llança i el casc. Segons el mite, Minerva va sortir del cap de Júpiter quan Vulcà l’hi obrí d’una destralada per curar-li el mal de cap.
Encara que és deessa de la guerra, no obté plaer amb les batalles, tal com ho fa Mart, sinó que prefereix resoldre les disputes i fer valer la llei per mitjans pacífics. Tot i que sempre va vestida com un soldat, amb cuirassa i casc, en temps de pau no porta armes; quan les necessita acostuma a prendre-les de Júpiter. És coneguda la seva misericòrdia; quan les votacions dels jutges queden igualades als judicis de l’Aeròpag sempre dóna el vot decisiu en favor de l’acusat per aconseguir la seva llibertat.
Però quan pren part en una batalla mai perd, fins i tot contra el mateix Mart, perquè ella domina l’estratègia i la tàctica molt millor que ell, i els millors estrategues acudeixen a ella per demanar-li assessorament.
Minerva no va ser la muller de cap Déu i no va tenir cap part normal. I diem ‘normal’ perquè no va parir com les dones humanes. Encara que molts déus, titans i gegants van voler casar-se amb Minerva, ella va rebutjar sempre totes les insinuacions.
Alguns autors clàssics, com Calímaco, deien que Minerva era tan modesta com Diana però més generosa. Posen l’exemple de les reaccions de totes dues quan un home les va veure banyar-se nues a un riu. En el cas de Diana, al adonar-se que Acteó li havia vist nua, el va transformar en cèrvol i va fer que els seus gossos el matessin i se’l mengessin. En el cas de Minerva, en canvi, no va fer matar Tiresias (l’home que l’havia vista) sino ‘simplement’ el va deixar cec i li va donar el do de la visió interior.
Només en una ocasió Minerva es va deixar anar per la venjança: la princesa de Lidia, Aracne, era una noia molt experta en l’art de teixir. Però també era vanidosa i va dir que ella era millor que Minerva al tel·lar. La deessa la va retar en una competició a veure quina de les dues feia el millor llenç. Aracne va teixir les aventures amoroses no lícites dels déus mentre que Minerva va teixir els càstigs que els déus havien inflingit als humans que els desafiaven. Quan la deessa va veure el llenç d’Aracne, el va destrossar i com a càstig la va transformar en una aranya, perquè es passés la resta de la seva vida teixint.
Aquesta llegenda es creu que té arrels en la rivalitat que hi havia entre Atenes i Creta. S’han trovat diversos segells amb l’emblema d’una aranya a la ciutat de Mileto, que era la principal ciutat exportadora de teixits de llana. Durant molt temps van controlar el comerç dels teixits per mar, així que Atenes tenia raons per sentir gelosia.
