Les carreres de carros eren sens dubte la manifestació esportiva més popular a Roma, en totes les festivitats es celebrava alguna carrera i durant l’Imperi van ser tan nombroses que abastaven pràcticament la meitat de l’any. El seu origen es remunta a l’època de Ròmul encara que rep influències dels etruscos en els seus primers moments i dels grecs posteriorment.
Les curses de carros van desfermar a Roma més passió que les lluites a l’amfiteatre (munera gladiatorio), arribant fins i tot a produir divisions partidistes entre els assistents. Avui dia relacionem els espectacles circenses amb les curses de carros, però en realitat constaven de moltes i diverses actuacions, succeint les exhibicions hípiques barrejades amb acrobàcies, curses d’atletes, o les curses de dos (bigae), tres (trigae), quatre (quadrigae) o més cavalls (de vegades es arribaven a ajuntar en un mateix tir fins a deu cavalls, decemiuges), tot això amb una entrada espectacular precedida pel so de les trompetes.
A la spina es podia veure com les figures que la decoraven eren baixades una a una, generalment ous de pedra o estatuetes de dofins, segons se succeïen les voltes (podem recordar les famoses imatges de carreres de quadrigae de la pel·lícula Ben- Hur).
Les carreres començaven amb el llançament d’un mocador blanc (mappa), gest realitzat per l’organitzador de l’esdeveniment, cònsol o magistrat, personatge vestit de manera ostentosa, i sota ell, a l’arena, els carros estaven ordenats segons els havia tocat en un sorteig previ. Es completaven set voltes, després de les quals, el guanyador rebia l’aclamació del públic i compensacions econòmiques per part del organitzador a més del premi simbòlic de la corona de llorer.
Cada un dels equips eren anomenats factio, ben diferenciats per un color, el blanc de la factio albata, el verd de la factio prasina, el blau de la factio veneta i el vermell de la factio russata. Durant la República hi havia només dos factio, la russata i la albata. Al començament del segle I s’hi afegeix la factio prasina i la factio veneta i a la fi del segle III, els “blancs” es van unir als “verds”, i els “vermells” als “blaus”, encara que no van deixar d’existir a l’arena.
Això ajudava al públic a identificar el seu equip i fer apostes a l’auriga vencedor. Cada factio estava composta pels conductors dels carros (aurigae molt ben pagats), mossos de quadra, ensinistradors (doctors i magistri), veterinaris (medicina), reparadors (sarcinatores), guarnimenters (sellarii) , guardes de quadra (conditor), palafreners (succonditores), i encarregats de refrescar amb aigua els eixos dels carros i els cavalls (sparsiores), així com els iubilatores, els seguidors que amb els seus crits animaven a la seva quadra i als seus carros seguint-los a peu o a cavall.
A l’inici de la cursa el soroll era increïble ja que com més dificultat més gran era l’expectació. Els circs eren relativament estrets així que quan la factio girava es podien produir xocs entre ells o contra les columnes. Una cursa neta era avorrida i un auriga arriscat es convertia en un ídol de masses. Els aurigae anaven de peu sobre els carros armats amb el seu fust, vestits amb una túnica curta subjecta al cos amb corretges, la tela de la túnica era del color de la factio a la qual pertanyia, el cap estava protegit per un casc i portaven un petit ganivet. L’equí fonamental era el de l’esquerra (funalis), enganxat a la part externa del carro per mitjà d’una corda (funis) perquè en donar la volta a la meta, fes una corba molt tancada, guanyés temps i el carro no bolqués. Era bastant fàcil bolcar el carro, xocar contra la spina o contra un altre atleta, el que en l’argot es deia “naufragar”(naufragium). En cas que naufragués l’auriga tallava les regnes amb un ganivet ja que moltes vegades anaven lligades al cinturó per a no ser arrossegat pels cavalls i el carro.
La victòria es decidia en els últims metres, quan el públic embogia donant suport al seu factio. Fins i tot hi havia certa correspondència cromàtica amb les classes socials. Els partidaris de la factio veneta es reclutaven entre els membres de l’aristocràcia mentre els de la factio prasina eren gent d’estrat més humil. L’esperit partidista va arribar a provocar enfrontaments entre els espectadors, arribant-se a produir baralles pròpies d’ultres.
