Durant l’imperi de Valerià i Galié, el 17 de les kalendas de febrer de l’any 259 (16 de gener) van ser apressats el primer bisbe de Tarraco, Fructuós i els seus dos diaques, Auguri i Eulogi, sent acusats de no retre culte als déus romans i en especial a l’Emperador (el culte imperial era un dels més importants en aquest moment de la història de Roma, i el fet que els cristians el rebutgessin suposava un fort problema polític).
Van passar sis dies apressats, i el dia 12 de les kalendas de febrer (21 de gener) van ser jutjats i condemnats a morir cremats vius a l’arena de l’amfiteatre. Aquella mateixa nit, quan ja tothom havia marxat de l’amfiteatre, molts dels cristians de la ciutat van anar a recollir les relíquies del que seria considerat sant i del qual en perduraria la seva història al llarg dels segles.
És per això que al segle VI, ja en època visigoda, es va construir una basílica al centre de l’amfiteatre (al mateix punt on deien que havien mort els màrtirs). Aquest fet ens indica com al llarg dels segles havia perdurat el culte al Sant a la ciutat de Tarragona, i com des que la religió oficial de l’Imperi va ser el cristianisme (amb l’Edicte de Tesalònica l’any 380), els edificis d’oci romans com l’amfiteatre, van deixar de ser utilitzats i van quedar abandonats.La basílica es va utilitzar fins aproximadament l’entrada dels musulmans al s.VIII.
Va ser al s.XII quan en el mateix espai es va construir un segon Temple, romànic, en aquest cas dedicat a la Mare de Déu del Miracle.
