A l’igual que els jocs de circ, els de l’amfiteatre també eren públic i gratuïts, i de fet són els únics característics dels romans (tant les curses com el teatre ho agafen dels grecs). Encara que semblen ser d’origen etrusc, els romans el van adaptar molt aviat els ludi gladiatorii.
El primer amfiteatre de pedra fou construït per August, tot i que la graderia seguia sent de fusta; l’any 64 es va cremar, i Vespasià ho va aprofitar per construir el Coliseu. En època republicana els espectacles ja constitueixen el principal mitjà per guanyar-se el favor del poble (Suetoni ja explica com els espectacles són una forma extraordinària de propaganda política). Durant l’Imperi, l’emperador tractarà de provar l’origen troià del poble romà i de la família imperial, i amb els jocs defensarà i exaltarà el seu prestigi; es propagarà la propaganda al màxim.
La paraula munera, que significa ofrena, devia el nom al seu origen, ja que aquests espectacles van començar realitzant-se en els funerals (diferenciant-se de les curses de carros i dels jocs escènics, que sempre van ser de caire lúdic); es creu que es tractava d’apaivagar als morts mitjançant la ofrena de la sang innocent dels combatents. Cap al segle II a.C van perdre el seu caràcter religiós, es van secularitzar, i van passar a ser un espectacle més, amb l’única finalitat de divertir al públic i van començar a realitzar-se als amfiteatres. Entre ells cal distingir entre les lluites de gladiadors, munera, i les lluites conta animals, venatores.
A partir del s.I, i sobretot a partir d’època Flàvia, es va anar imposant, fins a generalitzar-se, la fórmula del manus legitimum, per la qual l’espectacle quedava dividit en tres parts: pel matí les venationes, al migdia lluites menors i execucions capitals, i a la tarda les munera. Poc a poc va anar creixent l’esplendor dels combats i la lluita cada cop més sagnant, pel qual eren necessaris una gran quantitat de recursos humans, animalístics i materials, cada vegada més espectaculars i exòtics.
Aquest jocs sempre van estar sotmesos a una reglamentació estricta i molt controlats per l’emperador, es regulava des del número d’espectacles que es podien fer al llarg de l’any fins el nombre de parelles que podien combatre en cada un d’ells; cal dir també que tot l’espectacle estava controlat per jutges (com mostra el mosaic inferior). Per l’elevat preu que suposaven aquests jocs, eren molt més escassos que els del circ o el teatre.
Els jocs començaven una vegada l’emperador (o l’organitzador) ja estava assegut, i aquest quan l’amfiteatre ja estava ple. A continuació desfilaven els gladiadors, donant una volta a l’arena i saludant-lo; acte seguit es sortejaven les parelles i es revisaven les armes. En les munera o lluites de gladiadors es combatia per parelles o en formacions i amb diverses armes, sempre amb un resultat sagnant.
Els gladiadors eren esclaus, criminals condemnats, presoners de guerra, homes incapaços de pagar els seus deutes econòmics o fins i tot reclutes voluntaris. La pena que conduïa a la condemna gladiatoria solia ser l’homicidi, tot i que en moments de manca de gladiadors es podia fer per penes menors. La condemna no implicava necessariament la pena de mort, ja que el vençut podia ser indultat per la multitud. Pel que fa als esclaus gladiadors, moltes vegades també formaven part del cos de guàrdia o escorta del seu senyor, el qual podia llogar-los, cedir-los o vendre’ls.
Els gladiadors es formaven en escoles, en entrar-hi s’hi juraven una sèrie de principis: “fer-se fuetejar, cremar, apunyalar, i morir a la lluita amb somrient indiferència si no guanyaven”. Seguien un entrenament sistemàtic i dirigit per instructors professionalitzats. Cal dir que l’ofici de gladiador podia arribar a ser ben considerat en alguns sectors de la població, ja que els més experts aconseguien molts beneficis i fama, i fins i tot es convertien en una mena d’herois populars.
Pel que fa a les venationes o lluites amb animals, al principi es feien al circ o al forum, però en construir-se els primers amfiteatres es van començar a dur a terme en aquestes instal·lacions. Hi havia dos tipus d’homes que realitzaven aquest espectacles, els venatores, que rebien un salari i anaven armats amb un escut, i els bestiarii, que eren esclaus, bandits o presoners i que anaven armats amb un ganivet. Entre els venatores hi havien els sagitarii (que duien fletxes) i els taurarii (que a cavall o a peu s’enfrontaven a bous).
Pel que fa a les execucions capitals públiques es podien fer de diverses maneres, cal dir que l’originalitat dels romans en aquest aspecte no tenia límits. una de les més comunes per exemple era la damnatio ad baestias (com la representada al mosaic inferior).
En alguns amfiteatres grans (com al Coliseu), es van realitzar naumchias o batalles navals, inundant l’arena de l’amfiteatre, en altres llocs on la situació presentava condicions favorables per a l’espectacle aquàtic no calia inundar l’edifici. La primera naumachia que es coneix va ser amb August l’any 2 a.C, on es va representar la Batalla de Salamina al barri del Trastevere al costat del Tíber.
Aquests tipus de jocs van desaparèixer en temps de Constantí (s.IV), ja que aquesta manera de diversió sagnant i de tortura ja no estava tant ben vista.
