A la mitologia romana Invidia (Némesis), era una deessa-personificació de la venjança i de la gelosia. La seva aparició estel·lar a la literatura romana és a les Metamorfosis d’Ovidi, on és descrita exactament com els grecs imaginaven a la seva deessa de la venjança, Némesis. Així és com les personificacions gregues de la venjança divina i la gelosia queden fusionades en la mitologia llatina en una sola entitat.
Era la deessa de la justícia retributiva, la venjança i la fortuna, i castigava als que no obeïen a aquelles persones que tenien dret a manar-los, sobretot, als fills desobedients als seus pares, i alhora rebia els vots i juraments secrets del seu amor i venjava als amants infeliços o desgraciats pel perjuri o infidelitat del seu amant. Com a deïtat primordial no està sotmesa als dictàmens dels déus olímpics, i castiga sobretot la desmesura. Les seves sancions tenen usualment la intenció de deixar clar als homes que, per la seva condició humana, no poden ser excessivament afortunats ni han trastocar amb els seus actes, ja siguin bons o dolents, l’equilibri universal.
Se la sol representar amb una corona i de vegades amb un vel que li cobreix el cap; sol portar una branca de pomera en una mà i una roda a l’altra. La flor del narcís li adornava també la corona com a símbol del mite d’aquell jove orgullós enamorat de la seva pròpia bellesa (en el qual Némesis també hi apareix). També se la representava amb ales per expressar la velocitat amb que atenia totes les seves funcions, així com armada amb torxes, espases i serps, com a instruments de la seva venjança.
No queda gaire clara la seva genealogia, ja que segons Pausànies ha estat descrita com la filla d’Oceà, per la seva banda, Hesíode la creu filla de la foscor i la nit (Èreb i Nix) mentre que el dramaturg Eurípides afirmava que el seu pare era Zeus.
Un dels mites més famosos apareix en els Cants Cipris, on es parla de la unió de Zeus i Némesis: el déu del cel la perseguia, i per lliurar-se’n d’ell Némesis va prendre formes de monstres marins i de diversos animals terrestres. Finalment es va transformar en una oca. Zeus transmutat en cigne va aconseguir-la, fruit d’aquesta unió, la deessa va posar un ou que va ser recollit per uns pastors i lliurat a Leda, que el va cuidar, i d’ell en va sortir Helena de Troia.
Poques vegades se la troba representada en encunyació imperial, principalment s’hi troba en monedes de Claudi i Adrià (com al sesterci d’Adrià de la imatge inferior).
Pel seu caràcter venjatiu, en època romana es considerada a més, protectora de legionaris i generals victoriosos, així com dels gladiadors i venatores; d’aquí que en molts amfiteatres s’hi trobin altars per retre-li culte, tant amb imatges de la deessa (com el de Tarraco), com amb exvots en forma de vestigia (petjades dels peus) gravats en plaques (com passa a Itàlica, on hi a més la inscripció: “Avrelivs loiiticvs Nemesi praesenti”).
