És l’any 218 aC. En el context de la Segona Guerra Púnica les tropes del cartaginès Aníbal just han atacat per sorpresa la vall del riu Po i s’apropen a la frontera de Roma. L’estratègia romana: les legions del general Gneu Escipió entren a la Península Ibèrica per Empúries (ciutat aliada de Roma) per acabar fundant un campament militar dalt d’un turó i al costat de la ciutat ibèrica de Kesse. L’objectiu: aturar el suministrament de soldats i aliments que arriben des de Cartago Nova al nord d’Itàlia, on es troba l’exèrcit cartaginès.
Passats els dotze anys de guerra, al 206 aC, els romans aconsegueixen el control del Mediterrani i s’estableixen definitivament a la zona per començar la romanització de la Península Ibèrica. El primer que cal és fortificar l’assentament, ja que en un primer moment els indígenes no es poden considerar aliats.
La construcció de la muralla es va realitzar en dues fases.
Primera fase: aixecada entorn a l’any 200 aC. mesurava uns 4 m. d’amplada per 6 m. d’alçada. Les parets estaven fetes de grans pedres irregulars, megàlits (opus siliceum), més un farciment intern de terra i pedres. D’ella s’han conservat tres torres: la Torre de Minerva, la Torre del Cabiscol i la Torre de l’Arquebisbe. Se suposa que hi havia una quarta torre sota el Fortí Negre. Cada torre tenia una cambra interior amb espitlleres per al tir, però totes elles han estat molt modificades al llarg del temps (sobretot la Torre de l’Arquebisbe).
Segona fase: es va ampliar la muralla fins al port i al llarg del temps va ser objecte de reparacions i reformes. Es conserven petites portes d’accès pels vianants (posterulae). És una muralla de més envergadura, amb uns 12 m. d’alçada per uns 6 m. d’amplada. Té una base de dos files de megàlits i la resta de l’alçat està fet amb dos murs de carreus encoixinats (opus quadratum), reomplerts amb maons de tovot. Molts d’aquests carreus tenen marques dels picapedrers, algunes d’elles lletres de l’alfabet íber. També s’han conservat vestigis de les quatre rampes que permetrien l’accés superior al pas de ronda. Aquestes s’han conservat com un mur paral·lel, com es pot observar a la Baixada del Roser, a la Plaça de l’Escorxador, als soterranis del MNAT i de la Casa Canals.
L’ampliació del recinte emmurallat donà peu a la progressiva consolidació de Tarraco. Es va definir una xarxa viària hipodàmica intramurs amb carrers de 6 m. d’amplada i illes urbanes (insulae). També es va traçar el gran col·lector d’aigües residuals de la ciutat. Un gran eix longitudinal nord- sud (Kardo Maximus) unia el port amb l’interior de la ciutat, i un altre eix transversal (Decumanus Maximus) travessava la ciutat d’est a oest.
La conservació de la muralla era competència d’un càrrec públic anomenat praefectus murorum.
